La història de la vida de Smoke the Guitarist pareix un guió intrigant d’un thriller de Hollywood, excepte que, en este cas, tot és cert.
Nico Lawrence va nàixer a Durban (Sud-àfrica) un 1 de gener a les 12 en punt de la mitjanit, als 7 mesos, dos mesos abans del seu temps. Es va criar a Nqabeni, una comunitat agrícola en KwaZulu-Natal on, a l’edat de quatre anys, el seu pare, un pastor predicador, li va ensenyar a tocar la guitarra.
Quan estava en quart grau, va escoltar Meet Me in the Morning de Bob Dylan. Segons les seues paraules, “la cançó tenia un so que em va captivar. Em va quedar gravat. Escoltava molts gèneres diferents, tant locals com internacionals, però no trobava el so que aquell so que tenia al meu cap”. D’altra banda, el seu cunyat, que aleshores vivia als Estats Units, va tornar a casa amb dos cassets d’Eric Clapton i BB King i “això va ser tot, estava rendit al blues”.
Nico va continuar tocant la guitarra durant la seua infància però als 15 anys va decidir dedicar-se al futbol professional, ja que demostrava ser un jugador amb molt de talent, i va deixar de costat la seua carrera musical. Desafortunadament, aquells temps en l’esport no van eixir com esperava i va haver d’enfrontar-se amb alguns assumptes personals fins que va decidir fer un gir de 360° en la seua vida.
Va deixar el futbol i es va mudar amb la seua dona a Marburg, on va dirigir una fàbrica de reciclatge i gestió de residus. Però, només huit mesos després que començaren la seua nova vida, un incendi va arrasar el seu negoci. La tragèdia els va deixar només amb la roba que portaven posada i les seues guitarres, que no havia tocat en anys. Va ser una pèrdua devastadora perquè havien invertit els estalvis de tota la seua vida en el projecte.
Des de la misèria, Nico i la seua família es van mudar a Johannesburg per buscar un nou treball i començar una nova vida des de les cendres. Al principi no trobava treball i, seguint el consell d’un amic que li va dir “utilitza el que tens”, va agafar la guitarra i va començar a practicar de nou.
Al cap d’un any passant penúries, Nico va trobar treball en una botiga de llepolies a la piscina municipal d’Edenvale, i va ser en aquell moment quan es va adonar que podia dedicar-se a la música professionalment. Quan feia les seues pauses en el treball, agafava la guitarra, es refugiava en el magatzem i baixava la persiana fins a la meitat per a practicar. Cada vegada que feia això, s’adonava que les vendes pujaven. Quan va obrir completament la persiana i va començar a cantar, les vendes es van disparar. Els pares que anaven a la piscina deien que anaven per la música i que els dolços que compraven als seus fills eren només l’excusa per poder estar allí.
Va ser aleshores quan es va endinsar en l’escena musical i es va unir a algunes bandes. Quan tocava amb Alfred’s Band, li van posar el sobrenom de “Smoke” per la seua manera de tocar la guitarra. El va acceptar sense massa convenciment perquè li recordava el dolor que va patir per l’incendi en el qual havia perdut tot el que posseïa.
Hui, Smoke J. Lawrence es guanya la vida amb la música. Actua com un autèntic bluesman del Delta del Mississipí que comprén el poder sanador i unificador del seu gènere. A través d’un catàleg d’autèntiques composicions de blues que van nàixer de dificultats insondables i dures lleis discriminatòries, polítiques i atrocitats colonials, Smoke intenta capturar la realitat de la vida al seu país natal, ara democràtic, Sud-àfrica.
Presentar la música blues a les masses, la majoria de les quals mai han sentit parlar-ne, és un punt d’enfocament clau del “Smoke Train Blues Movement of Africa”, una missió que Nico ha assumit per a mantindre viu el blues educant al públic africà sobre el poder de la crida i resposta, com és el de la cultura africana, tan incrustat en la seua genètica que ni tan sols tenen un nom per a això, un repte molt viu que Smoke planeja estendre per tot el continent africà.
Smoke J. Lawrence (veu i guitarra)
Llorenç Barraquet (guitarra)
Vicent Rebull (baix)
Vicent Soler (bateria)